03-11-04
El
segon article d'opinió és obra de Borja Sànchez (30-07-80
Campdevànol, Girona), periodista d'El 9 Esportiu de Catalunya especialitzat
en el seguiment dels equips catalans de Lliga EBA i LEB-2. En el seu text, anomenat
"Primeres diferències", Sànchez analitza la trajectòria
que estan portant en aquest primer quart de lliga el WTC Cornellà, l'Imaje
Sabadell Gapsa i el CB L'Hospitalet, els tres representants del bàsquet
català a la LEB-2. Precisament, Hospitalet i Sabadell seran els rivals
dels cornellanencs en els seus dos pròxims desplaçaments. Per tant,
aquest article resulta adient per saber en quin estat de forma poden arribar tots
tres conjunts als emocionants derbis que s'acosten.
PRIMERES DIFERÈNCIES
Si
la lliga LEB 2 es va crear, fa cinc temporades, per fer de pont entre el nivell
formatiu de la lliga EBA i el nivell competitiu de la LEB –considerada la
cinquena lliga d’Europa per molts especialistes-, aquest objectiu es pot
donar més que acomplert. Aquesta temporada, els projectes faraònics
dels conjunts Balears (Drac Inca i Alcúdia Aracena) han portat a la tercera
categoria del bàsquet estatal jugadors amb ofertes d’arreu d’Europa
i, la resta de conjunts, han apostat per jugadors amb experiència ACB o
per joves que busquen agafar l’experiència necessària per fer
el salt a la segona lliga del món a l’hora de reforçar planters
de jugadors amb experiència en les competicions FEB.
Pel
que fa els tres equips catalans que hi participen aquesta temporada, el Cornellà,
que la temporada passada es va quedar a les portes del play-off d’ascens
per les lesions de jugadors importants a la recta final de la lliga regular, es
marcava com a objectiu entrar a la lluita pel títol. Per fer-ho va fer
7 fitxatges i una aposta decidida pels jugadors del planter, començant
per situar a un tècnic de la casa a la banqueta: Miki Larraz. Els altres
dos equips de la categoria, que van jugar la final de la passada edició
de la lliga EBA i que tenen com a objectiu la permanència, van fer apostes
diferents. El campió, l’Hospitalet, també va apostar per un
tècnic de la casa (Mateo Rubio), després que Rafael Layola aconseguís
l’ascens, va conservar la línia exterior, es va reforçar amb
un base i va reforçar el joc interior. El subcampió, va donar continuïtat
al tècnic (Txema Solsona) i al bloc de l’ascens, i va incorporar un
jugador per posició. La finalitat, fer equips competitius amb jugadors
que en moments determinats marquessin la diferència; fet imprescindible
en una lliga tan igualada.
Ara
que ja s’ha disputat una quarta part de la fase regular, ja es poden veure
els resultats de les diferents apostes que van fer els respectius clubs a l’estiu.
A nivell estatal, ja hi ha hagut canvis d’americans (el Rosalia ha canviat
4 jugadors) i, fins i tot, Josep Bordas ja no dirigeix un Doncel La Serena que,
després d’una important inversió en fitxatges ocupa el darrer
lloc de la classificació amb una sola victòria. I és que
en qualsevol esport, l’economia mai es tradueix en resultats amb exactitud.
L’Aracena i l’Inca ocupen la quarta i la cinquena posició respectivament,
i el que està clar és que el seu camí per tornar a la LEB
no serà un passeig.
Un
altre paradigma esportiu diu que tot és qüestió de dinàmiques.
L’exemple més clar, l’Hospitalet. Va començar la lliga
amb dues derrotes causades pel nerviosisme en els moments finals del partit. Després,
amb la lliçó ben apresa, van aconseguir encadenar cinc victòries
consecutives que van catapultar als de Mateo Rubio a la cinquena posició.
A més, el seu nord-americà (Thomas Terrell) s’ha convertit
en el jugador més valuós de la lliga, amb una mitjana de 28 per
partit. Precisament en el primer derbi de la temporada (Sabadell-l’Hospitalet,
75-76) Terrell va agafar la responsabilitat en el darrer quart i va sentenciar
amb un 6 de 6 en tirs lliures en el darrer minut. Txema Solsona, entrenador dels
locals, em comentava després del partit que ell també volia un Terrell
en el seu equip per donar-li la pilota quan més crema.
L’altra
cara de la moneda l’han viscuda Cornellà i Sabadell, que ja saben
què és estar tres partits sense poder fer-se amb la victòria.
Curiositat o no, per un motiu o un altre, tots dos han fet retocs a la plantilla.
Primer, el Cornellà va veure com un dels jugadors cridats a ser determinants
en la pintura, l’ex ACB Rafa Talaveron, es retirava per problemes físics
després de disputar només dos partits. Per substituïr-lo va
arribar un Dani Merchan del Granollers (EBA) que com a mínim aporta la
condició física que no tenia el campió de Copa amb el Taugrés.
Després, el Sabadell va haver de tallar a Joan Rivas, i en el seu lloc
va arribar un altre ex ACB, Jofre Lleal. Ara, els de Miki Larraz tenen en la conexió
argentina Domínguez-Canton (base i pivot) la seva columna vertebral, que
es veu complementada per l’experiència de Higgs i el treball a la
pintura de Matalí. Pel que fa al conjunt vallesà, l’aposta
pel pivot panameny Antonio Garcia com a únic extracomunitari els ha sortit
realment rodona perquè aporta l’equilibri entre treball i talent,
tant necessari en qualsevol disciplina; en forma de rebots (en la primera jornada
va establir el rècord de la lliga amb 25, i és el segon màxim
rebotador de la LEB 2 amb un menys que el primer). I si el treball a la pintura
l’aporta Garcia, tot i els problemes físics que fa setmanes que arrossega,
el talent en forma de punts ve de Jonathan Ramírez (màxim anotador
de la EBA de l’any passat amb el Peñas CAI), Jofre Lleal, David Martínez
o Xavi Paricio.
El
problema del protagonisme compartit de Cornellà i Sabadell és evident.
Amb la igualtat presidint el noranta per cent dels partits, haver de tenir tants
jugadors a un nivell tant alt fa pujar el preu de cada victòria; i això
queda reflectit en la classificació actual. Més encara quan la dinàmica
en els partits anteriors no és la més edient per encarar finals
ajustats. L’Hospitalet, en canvi, sap que el dia que Terrell no estigui inspirat,
pot passar la patata calenta a un Carlos Larraz que ja ha demostrat en més
de dos partits que també està capacitat per exercir el rol de quiller.
A
aquestes alçades de la temporada, no hi ha res insalvable. Els tres equips
han demostrat que estan capacitats per lluitar fins al final per entrar als play
off, fet que, sense cap mena de dubte, estalviaria qualsevol angoixa per eludir
les tres últimes places (l’últim baixa directe i els altres
dos s’ho juguen a una eliminatòria que pot arribar a ser tant cruel
com injusta). D’altra banda, els play off pel títol s’han d’agafar
com una competició que comença al mes de maig i on la igualtat fa
més que difícil fer-ne un pronòstic; tant dels equips que
hi seran presents com de l’ordre amb que acabaran. El que està clar
és que la LEB 2 s’ha de convertir en una categoria amb clar domini
català, perquè crec que el nostre bàsquet disposa d’efectius
per sobreviure-hi amb l’ajuda de jugadors que marquin la diferència
en moments puntuals. I és que, independentment d’un hipotètic
ascens a LEB, 5 equips a l’ACB, 2 a LEB i 4 o 5 a LEB 2 seria una bona mostra
del treball de formació que porten fent tants i tans clubs catalans des
de fa molts anys. Perquè em surtin aquests números conto que, com
en els darrers cinc anys, el campió de l’EBA serà català.
Candidats no en falten, i per això tampoc descarto que es repeteixi el
doblet de Montilla de l’any passat; quan tres dels vuit participants eren
catalans (l’Hospitalet, Sabadell i Vic) i van acabar entre els quatre primers.
Després, només falta que els clubs puguin confirmar als despatxos
els ascensos aconseguits pels merits esportius.
Borja
Sànchez
Periodista.
Volver a la 'home'
